Just another WordPress.com site
Els somnis lúcids es podrien considerar com un ritual intern mitjançant el qual podem aconseguir diverses coses, com ara desprendre’ns de problemes, de conflictes… en definitiva, d’allò que no volem a la nostra vida. Es caracterizen perquè la persona que somia és conscient d’estar somiant. Aquest tipus de somni es pot donar de manera espontània o bé ésser induït per determinades pràctiques i exercicis.
Per saber-ne més:
Aquesta setmana redescobreixo un concepte que s’utilitza en el coaching, el de la working alliance, que coneixia en teràpia familiar com a “aliança terapèutica“. He trobat una mica d’informació sobre aquesta qüestió:
working alliance [...] is the product of the patient’s and the therapist’s conscious determination and ability to work together on the troublesome aspects of the patient’s internal world, his relationships with others and or other aspects of his life [...] the patient has to have sufficient trust in the therapist [...] there must be “positive transference”. The working alliance is based on the real relationship between the patient and the therapist and not on a transference relationship. On the other hand, good feelings towards the therapist, trust and belief in her abilities and her genuine motivation to help are a prerequisite for a good working alliance.
(http://fox.klte.hu/~keresofi/psyth/a-to-z-entries/working_alliance.html)
I tot cercant informació sobre aquest tema, m’he creuat amb “The Working Alliance in Teaching and Learning“, un article de Daniel Rogers que parla d’aquest concepte aplicat a l’ensenyament i l’aprenentatge. A més, en un dels apartats hi ha una petita història del naixement i l’evolució d’aquest concepte:
The working alliance concept is rooted in psychotherapy theory and research. Psychoanalytic perspectives have long emphasized the contributions of transference and countertransference phenomena to a therapeutic relationship (e.g., Freud, 1912/1958; Greenson, 1965; Sterba, 1934; Zetzel, 1956). Humanistic and experiential perspectives have focused on the patient’s experience of the relational conditions the therapist offers (e.g., Rogers, 1957; Yalom, 2002). But the most influential theoretical conceptualization of the working alliance has been that offered by Bordin (1979, 1980, 1994). [...] Bordin suggested that collaborative work involves three essential components: goal agreement, task agreement, and bond. Goal agreement involves the parties having a shared understanding of the goals for change. Task agreement entails them having a shared understanding of and confidence in the activities that will accomplish these goals. Bond consists of an emotional attachment between the parties that arises through their work together. [...] According to Bordin’s theory, the goal agreement, task agreement, and bond components of a collaborative interaction uniquely contribute to the quality of the working alliance. Careful evaluations of these components can yield valuable information about the state of a working alliance and the effectiveness of the collaboration in bringing about the desired change.
Això és el que afirma en Patrick Drouot, doctor en Ciències Físiques, a l‘entrevista que li van fer ahir a La Contra de La Vanguardia. La teoria que explica a La révolution de la pensée intégrale afirma que un so que reprodueix en longitud d’ona la taxa de coherència de la variabilitat cardíaca pot optimitzar la nostra ment i la nostra salut. El que destaco d’aquesta entrevista és el següent:
Gràcies, Anna! 
El passat 14 de març es va publicar a La Contra de La Vanguardia una entrevista a la matemàtica i investigadora de la consciència Annie Marquier de la qual voldria destacar el següent:
El campo magnético del corazón se extiende alrededor del cuerpo entre dos y cuatro metros, es decir, que todos los que nos rodean reciben la información energética contenida en nuestro corazón.
Hay dos clases de variación de la frecuencia cardiaca: una es armoniosa, de ondas amplias y regulares, y toma esa forma cuando la persona tiene emociones y pensamientos positivos, elevados y generosos. La otra es desordenada, con ondas incoherentes. [Aparece] con el miedo, la ira o la desconfianza. Pero hay más: las ondas cerebrales se sincronizan con estas variaciones del ritmo cardiaco; es decir, que el corazón arrastra a la cabeza. La conclusión es que el amor del corazón no es una emoción, es un estado de conciencia inteligente.
El cerebro del corazón activa en el cerebro de la cabeza centros superiores de percepción completamente nuevos que interpretan la realidad sin apoyarse en experiencias pasadas. Este nuevo circuito no pasa por las viejas memorias, su conocimiento es inmediato, instantáneo, y por ello, tiene una percepción exacta de la realidad.
Annie Marquier ens suggereix a més que cultivem “las cualidades del corazón: la apertura hacia el prójimo, el escuchar, la paciencia, la cooperación, la aceptación de las diferencias, el coraje…” i que duguem a la pràctica “pensamientos y emociones positivas. En esencia, liberarse del espíritu de separación y de los tres mecanismos primarios: el miedo, el deseo y el ansia de dominio, mecanismos que están anclados profundamente en el ser humano porque nos han servido para sobrevivir millones de años”.
I també ens proposa que prenguem “la posición de testigos, observando nuestros pensamientos y emociones sin juzgarlos, y escogiendo las emociones que nos pueden hacer sentir bien. Debemos aprender a confiar en la intuición y reconocer que el verdadero origen de nuestras reacciones emocionales no está en lo que ocurre en el exterior, sino en nuestro interior. Cultive el silencio, contacte con la naturaleza, viva periodos de soledad, medite, contemple, cuide su entorno vibratorio, trabaje en grupo, viva con sencillez. Y pregunte a su corazón cuando no sepa qué hacer”.
Gràcies per fer-me-la arribar, Juanan!
Aquest vídeo presenta una xerrada d’en Daniel Kahneman, premi Nobel i fundador de l’economia conductual. Ens parla de la dificultat que suposa definir la felicitat i per això comença comentant que existeixen diverses trampes que ens poden impedir-nos-ho: el fet de rebutjar la complexitat d’aquest concepte, la confusió entre experiència i memòria i la il·lusió d’enfocament.
Segons Kahneman, tenim dos self i els confonem: el que té experiències, viu i coneix el present; i el que recorda. I afegeix que el temps és la variable fonamental que distingeix el jo que recorda (que és el que pren decisions i pensa en la vida –> benestar) del jo que viu experiències (que no pensa en la vida, sinó que simplement la viu –> felicitat).
També afirma que el que defineix una història són els canvis, els moments significatius i el final, que és el més important per a la memòria.
La transcripció completa del vídeo amb els meus subratllats es troba aquí: Transcripción TED Talk Daniel Kahneman.
Més sobre l’economia conductual:
Agraeixo a una de les companyes de Màster, la Sara, que ens hagi fet arribar aquesta imatge amb aquest esquema tan clar:
Segons expliquen l’Anne Grisard i la Géraldine Rulot en un article titulat “Le concept isomorphisme“, l’isomorfisme és inicialment un concepte matemàtic que, aplicat al camp de la teràpia familiar (o del coaching), ens duu a constatar que quan diversos sistemes relacionals entren en contacte, tendeixen a desenvolupar modalitats de funcionament similars.
Adjunto una versió en castellà d’aquest article i una altra en francès amb els meus subratllats, un parell de notes a peu de pàgina, etc.
Aquest cap de setmana passat hem tingut la sort d’assistir a un seminari sobre neurodidàctica de l’Anna Forés Miravalles que es basava força en una obra que va publicar amb la Marta Ligioiz Vázquez i que es titula Descubrir la neurodidáctica. Aprender desde, en y para la vida.
Aquesta és l’Anna, que en aquest vídeo-reportatge ens parla breument de la neurodidàctica:
El que en destaco és el següent:
I aquí teniu un vídeo de dos minuts que explica breument quins són els cinc pilars bàsics de la neurodidàctica:
Resumint:
També he descobert un parell d’articles sobre aquesta qüestió que em semblen força interessants: “Neuroeducación: hoy“, de Roberto M. Paterno, i “Neurodidáctica y estimulación del potencial innovador para la competitividad en el tercer milenio“, de Joao Cuesta Rivas.
El primer article diu que la neurodidàctica prové de la neuropsicologia infantil. Pel que sembla, fa pocs anys que es desenvolupa i també és coneguda com neuropsicologia de l’aprenentatge o escolar, neuropedagogia o neuroeducació. Afegeix que aquesta disciplina es va originar l’any 1988 a la Universitat de Friburg gràcies a la creació d’una assignatura per part del catedràtic de didàctica Gerhard Preiss. També afirma que la neurodidàctica investiga les condicions sota les quals l’aprenentatge humà es pot optimitzar al màxim, que tot procés d’aprenentatge va acompanyat d’un canvi en els circuits cerebrals, que el cervell conjuga el pensament, el sentiment i l’acció i que la curiositat, l’interès, l’alegria i la motivació són la base de l’aprenentatge.
I del segon article en destaco el següent:
Per acabar, us proposo que feu una ullada a les diapositives que veureu a continuació, titulades “El cerebro como matriz de aprendizaje“:
Ah, i si en voleu saber encara més… hi ha un llibre en línia que es diu Cerebro, currículo y mente humana, d’Alexander Ortiz Ocaña, i curs virtual obert que es pot visitar accedint-hi com a visitant! Aquí el teniu: http://felix.gnomio.com/course/view.php?id=3
Aquesta setmana les nostres formadores ens han ensenyat una nova tècnica que, segons el que he trobat tot cercant-ne una mica d’informació, va ser desenvolupada i adaptada per Wayne Cook, un expert en energia electromagnètica, a partir de diferents formes o postures de ganxos. Pel que sembla, “els ganxos connecten els circuits elèctrics en el cos, que contenen i per tant enfoquen tant l’atenció com l’energia desorganitzada. La ment i el cos es relaxen quan l’energia circula a través de les àrees bloquejades per la tensió. [...] Els ganxos desplacen l’energia elèctrica dels centres de supervivència de la part cerebral posterior cap als centres de raonament en el cervell mitjà i el neocòrtex, activant per tant la integració hemisfèrica [...] una forma de contrarrestar els efectes negatius de la contaminació elèctrica” (Cómo aplicar gimnasia para el cerebro: Técnicas de autoayuda para la escuela, de Paul E. Dennison i Gail E. Dennison).
Aquí tenim una descripció i una il·lustració del ganxo de Cook: “Se cruzan los pies, se estiran los brazos al frente, se entrelazan las manos y los dedos y se recogen entrelazadas a la altura del pecho. Con los ojos cerrados respiramos con la lengua pegada en el paladar y exhalamos con la lengua hacia abajo por un minuto”. (Font: http://mygamboa.blogspot.com/2010/08/el-gancho-de-cook.html )
Més informació a Guía fácil de kinesiología, de Leila Parker.
